ALEXANDRE DEULOFEU I LA MATEMATICA DE L´ HISTORIA

LA MATEMÁTICA DE L´ HISTORIA             

 D´ ALEXANDRE DEULOFEU

Alexandre Deulofeu neix a L ´Armentera, un petit poble de l´Emporda , però va ser a Figueres on visquè, i a on va desenvolupar la major part de la seva  activitat professional.

Apartat de la consideració académica, entre altres raons perque mai va cultivar l´amiguisme, i perque escriu per vocació en catalá, desenvolupa al llarg de la seva  vida d´estudi e investigació un concepte del temps históric, circular i recurrent. Deulofeu preveía que la seva obra, la Matemática de l´història, constes de vint-i-dós  volúms, però finalment els va reduir a vuit perque temía no tenir temps de completar el seu projecte inicial.

Com sabem, el concepte de retorn dels cicles no fou un descubriment de Deulofeu  però si va tenir l´indubtable mèrit de sistematitzar, ordenar i materialitzar la seva teoría amb unas regles claras i precises, a les que el temps  sembla estar donan-li la raó.

Ja abans de Deulofeu, autors com Vico primer, i Spengler i Toynbee després, havían presentat teoríes en les que intentaven descriure les fases de desenvolupament de les civilitzaciòns i la seva descripció. Deulofeu va anar molt mes enllá. Alexandre Deulofeu, influit per Oswald Spengler i Arnold Toynbee, va començar a perfilar la  seva teoría cíclica amb el seu primer llibre, Catalunya i l’Europa futura , editat a l´any 1934 i pròl.logat per Antoni Rovira i Virgili.

El 1951, l´editorial Aymà de Barcelona va publicar en castellà, “La matemática de la història”, síntesis i próleg dels volúms que vindrían després.

Recordem que al 1951 feia només sis anys que el Tercer Reich havía estat derrotat, i dos que s´havía acabat el bloqueig de Berlín. N´obstant, a la portada del llibre de Deulofeu apareix un mapa d´Europa amb un sol topónim, Berlín, del que s´ expandeixen de forma amenaçadora una sèrie de vectors que cobreixen tot el continent. En aquest llibre, escrit a l´any 1948, Deulofeu anuncia la desintegració de l´ URSS, la pérdua de les colònies anglesas i francesas , el declivi dels seus imperis, i el domini d´Alemanya, estat que segons éll tè que viure un régim unitari o de plenitud imperial fins aproximadament l´any 2200.

L´historiador, sense deixar-se influir per la derrota de Hitler, ni per la divisió d´Alemanya, aplica les lleis matemáticas que havía descobert i fins avui ningú pot dubtar  de que va encertar en les seves prediccións.

Segons la matemática de l´història, Alemanya ha viscut l´etapa de desastre militar i camina vers la plenitud imperial, de fet, repiteix el cicle de França, i sabèm què             l´imperi francés no va tardar en superar la derrota de Napoleó. Rusia, en canvi, a desgrat de la seva victòria al final de la Segona Guerra Mundial, estava a punt de sobrepassar els 550 anys d´existència, i per tant nomes es podía esperar que els pobles eslaus visqueren un proces de desintegració, com realment a passat.

Els volúms qué forman la Matemática de l´história començaren a ser publicats en catalá l´any 1967 per l´Editorial Emporitana, creada per el mateix Alexandre Deulofeu , l costa trobar-los fora de les llibrerías locals. Constitueixen un repàs de tot el passat de               l´ humanitat, analitzat a partir de les lleis i els cicles descoberts per l´autor que abarcan tots els ambits tals com cicles socials, artistics,  filosofics, cientifics i politics dels pobles . La seva erudició, coneixement historic de totes les tematiques esmentades, i la seva capacitat de relexió i analisi nomes poden que despertar reconeixement i admiració.

Un atapeit resum de les seves teorías fou publicat per l´editorial Pòrtic en un llibret titulat “La paz en el mundo por la matemática de la historia”. Des que va establir les lleis per primer cop, l´históriador les va aplicar amb éxit en tots els periodes histórics, sense variar ni una coma; ja des d´un primer moment va insistir en una mateixa idea potser, i perquè no dir-ho, amb certa ingenüitat: “Mentres no es conèixia la llei de        l¨història, les lluitas eran inevitables, perque ningù sabía cóm acabarían. Avui, a desgrat, sabèm com han d´acabar i, per tant, es absurd què, saben per endavant els resultats, els pobles es barallin ”

En l´últim llibre de la sèrie publicat fins ara, “La segona onada imperial a Europa”, alerta sobre els perills de l´imperialisme xines, i anuncia que´l poder centralitzat desapareixeria a Espanya cap a l´any 2029.

Cada civilització travessa per les seguentes fases: un primer procés d´expansió agressiu, una gran depressió, un segon procés agressiu, un desastre militar seguit d´una rápida recuperació, la plenitud imperial, una fase conservadora, una etapa de decadència i la desintegració final de l´imperi.

Aquest procés no te lloc en tot el món de manera simultánea. A Europa, el centre del moviment d´Orient al Occident mediterráni, atravessa la península Ibérica, arriba després a les illes Britániques, passa pels pobles germánics i finalitza  als paísos nórdics i eslaus. Les transformacions no tenen lloc de manera constant, sinó mitjançant avançaments i retrocessos alternatius, que constitueixen la “llei dels dos passos endavant i un endarrera”. Deulofeu representa el cicle complert en un sistema de coordenadas, a on l´ eix X és el temps, i l´eix Y el grau d´evolució.

Dels fins a tres cicles de 1.700 anys que una civilització o cultura pot tenir, el primer correspon al d´imitaçió de la cultura precedent. El segon cicle es el de plenitud, i on és manifesta l´autèntica personalitat de la cultura implicada. Finalment, en el tercer cicle és produeix una imitació de l´art, la filossofía i la ciència dels dos cicles anteriors, després d´aquest tercer cicle tot finalitza i, s´oblida absolutament la obra creadora de les generacions pasadas.

Al llarg d´aquests cicles de civilització, apareixen els diferents imperialismes que tenen una duraçió aproximada d´entre cinc i sis segles. Aquests imperialismes tenen una primera fase federal, i després d´aquesta, ve una depressiò, a continuació una fase agresiva anomenada absolutista, la derrota militar, la fase conservadora de plenitud i finalment la desintegració i la mort.

Segons Deulofeu, Europa avança cap un régime polític similar al compres en el gráfic temporal, entre els anys 100-350 (a. J. C.) a l´Edad Antiga, i entre els anys 800-1500 a l´ Edad Mitjana, amb la diferència que aíxi com en aquestas etapas existían múltiples federacions parcials, i petites nacionalitats completament lliures, sense un núcli superior que regules les divergèncias, a l´Europa futura existirá una Societat de Nacions veritable, que imposibilitará els conflictes armats internacionals. Ja durant el seu exili, Alexandre Deulofeu va exposar  el seu parer de que Alemanya malgrat la seva escalada agressiva, sería vençuda en la Segona Guerra Mundial.

Però un cop finalitzada la guerra, va anunciar que, en deu anys, l´Alemanya vençuda és possaria al  capdevant d´Europa, mentres que els imperialismes francés e inglés entrarían en decadència. En el seu llibre -La pau al món per la matemàtica de la història-, Deulofeu va afegir el seu vaticini consistent en dir que, al voltant del any 2000, la Unió Soviética s´enfonsaría, mentres que les dos Alemanias es reunificarían.

Alexandre Deulofeu va donar a coneixer altres prediccions, basades en  la seva teoría cíclica. Algunes  d´elles són greus enfrontaments interns als EEUU, o  l´emergència de l´ Argentina, Brasil-Uruguai.

En el pensament de Deulofeu trobem quelcom de profétic. Aquestes pautas matemáticas , que determinan les civilitzacions, digem “matemáticas deulofeulianes”, son les següents com a resum :
- Una civilització dura 5100 anys.
- Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 )
- Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys, ( 650 + 1.050 = 1700)
- El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora.
- El període de 1.050 anys correspon a un temps d´unificació imperialista en el que la cultura s´ escampa però no es crea.
El nacionalisme crea. L´ imperialisme, s´apropia de les obres creadas per els nacionalismes. No té espírit , fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil.lant mes o menys entre 500 i 550 anys.( Posém 500 + 550 = 1050)
Deulofeu  va calcular qué l´imperialisme espanyol s´iniciá l´any 1.479 amb la asunció del poder per part dels Reis Católics-  Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó-, i s´acabaría l´any 2029, ja que aquesta es la xifra que dona la matemática de  l´Història: 1.479 + 550 = 2.029
Voldria insistir en que Deulofeu va pronosticar fets histórics com la desintegració de     l´ URSS i la reunificació d´Alemanya després de la caíguda del mur de Berlín.
Aixos per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de qué la matemática deulofeuliana de l´història es una veritat observable i per  tant científica.
El cicle o proces de l´història té diverses fases, totes alternants, «nacionalisme o temps de fragmentació», i imperialisme o temps d´unificació».

Quan el procés arriba al seu període de decadència, és forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segon cop. El segon procés també s´acaba, i després torna a començar un tercer. Finalitza el tercer cicle, i després de 5.100 anys, la civilització  desaparèix.

Durant aquest procés, la Onada Creadora es manifesta en unas àreas concretes de la geografía. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d´Orient cap  a Occident. Els seus  estudis els fá sobre Sumeria, Egipte, Grècia, Roma i altres culturas.

Davant  les teorías de Deulofeu queda la dubte raonable de si el procés de la globalització, o procesos recents com la constitucio de la CEE, i una major interdepéndencia entre nacions i “civilitzacions” pot haver desvirtuat o desactivat les previsions de Deulofeu, malgrat que per el moment, i si veiém la deriva dels  aconteixements, no sembla ser aíxis.

En justicia cal dir que en el  seu moment les seves interpretacions dels éfectes que provocarian els patrons que ell havia descobert, no sempre se han complert com prevéia, per exemple en el cas d´ Alemanya, que Deulofeu va  dir que en el periode entre 1955 i 1964, i  els anys 80, atacaria militarment Europa un altre cop, mes aviat a sigut “economicament” el mitja, obviament la tactique de “conquesta” no ha sigut finalment la que va pronosticar Deulofeu, encara que el resultat, el  domini Alemany semble evident en el cas d´Europa avui en día. El  mateix podem dir al respecte de la previste per Deulofeu util-ilitzan un  llenguatge tremendista, guerra  civil a França, que si en canvi, va  patir fortes revoltes arran de la guerra d´Algeria, i en el Maig del 68, es a dir que a voltes, en una previsio d´aquest tipus, imaginar el referent conegut  per habitual, per explicar el futur pot ser un obstacle per les seves limitacions per entendre i explicar amb precisió els aconteixements, en quan la forma concreta d´aquests. En quansevol cas els astrolegs no em sembla siguem els mes indicats per censurar, donada la nostre tendencia a fer previsións de forma habitual, en general  diria, que sovint amb menys encert que Deulofeu.

Certament un qüasi desconegut peró, en la meva opinió un catalá universal, ens brinda una inquietant i alhora una fascinant panorámica del futur, destinada a la sàvia utilització de les próperes generacions.

ADMINISTRADOR